Hi va haver a Madrid al segle XVI un personatge molt famós anomenat Gil Imón. El que no he esbrinat amb prou fiabilitat és el seu càrrec, els uns diuen que va ser fiscal del Consell d’Hisenda de l’època de Felip III i n’hi ha que diuen que va ser alcalde. El cas és que a tots els esdeveniments i festes de caire social hi anava amb les seves dues filles que, pel que sabem, tenien fama d’encantades i que també eren lletges. Us vull fer un recordatori, en aquell temps s’utilitzava amb tota innocència el terme polles amb el seu significat etimològic, és a dir, cries. Vegeu pul·lular.
Ja us ho podeu imaginar, Don Gil i polles, havien de ser objecte de riota i poc havia de tardar la societat madrilenya a fer comparacions del trio Gil i polles amb qualsevol que mostrava aquell grau de ruqueria prou elevat. I és que ja ho diu, amb molta gràcia, el meu estimat pare: “Hi ha tontos que enganyen, semblen tontos, però encara són més tontos del que semblen!”
Hubo en Madrid allá por el siglo XVI, un destacado personaje llamado Gil Imón, según unos, fiscal del Consejo de Hacienda de la época de Felipe III aunque otras fuentes dicen que fue alcalde de Madrid. Acudía a todos los eventos sociales con sus dos hijas que, por lo que sabemos, tenían fama de bobas y que también eran bastante feas. Añadiremos un detalle, en esa época se usaba en su sentido etimológico la palabra polla, o sea cría, polluelo. Cf pulular.
Es el caso que el trío, “Don Gil y pollas” iba a ser objeto de mofa de la sociedad madrileña y no tardaron en comparar al famoso trío con quien igualaba su nivel de estupidez. Y es que ya lo dice, con mucho salero, mi querido padre: ”Hay tontos que engañan, parecen tontos, pero todavía son más tontos de lo que parecen!”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada